Quan jo vaig néixer ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. (…) Pel que es veu, tenir singlot crònic és una cosa molt poc freqüent.
——-
I s’hi va haver de casar i quedar-se a prop de casa, i així és com van acabar les ínfules urbanites de ma mare i qui sap si no també l’alegria sencera, perquè jo contenta no l’he vista mai.
——-
És la típica resposta eixuta que també hauria donat ma mare. Les dues tenen una aspror genuïna que jo no tinc.
——-
¿Ho entens per què vaig marxar? –Molt seriosa.- Perquè no puc ser jo, amb vatros.
——-
No dic que haigue fracassat en la seua criança. Suposo que si les mantens amb vida, els dones totes les oportunitats per ser el que vulguin (que elles haiguen volgut aprofitar-les o no ja no és cosa meua) i no se les veigue massa alterades ja es pot considerar un no fracàs.
——-
Mos costa entendre-mos, a la Marga i a mi. (…) O potser, i per més dur que semble, lo que passa és que a mi no m’agrada com és ella i a ella no li agrada com soc jo. A vegades les relacions familiars son així de simples.
——-
Suposo que les utopies ja són això: pensaments màgics.
——-
De vegades he tingut la sensació que tota aquella estabilitat precoç ha marcat profundament el camí de la meva vida.
——-
…parlo de la necessitat, l’obligació, de fer-ho tot fora de cada junts. (…) De tot el postpart, només recordo haver plorat una tarda, la que vaig ser conscient que trigaria molt a tornar a anar sola on fos.
——-
Em pensava que a joventut durava dues dècades i en realitat només durava vuit anys.
——-
A vegades, a Barcelona, cansada de no tenir una vida gens emocionant, me’n vaig tota sola a un bar. Tinc la il·lusió màgic que estant-me allí asseguda en un tamboret amb els ulls i els llavis pintats i una cua alta que m’he fet malament amb molta precisió se m’aproximarà algú i em dirà: vols formar part del meu cercle social?
——-
En algun moment del trajecte estúpid que vaig iniciar directa a cap lloc en particular no cap èxit en concret…
——-
En arribar, mons pares ja ho sabien que m’havien grapejat. Em sembla que portava la paraula deshonra escrita al top de ma germana.
——-
I això és el que capto jo en arribar: són amigues, tenen franquesa. Em sorprèn i suposo que m’alegra veure que ma mare ha sigut capaç de fer una amiga, ara de gran. La tenia per asocial irreparable.
——-
Mon pare bevia. Allavontes era normal, los homes bevien. A casa meua tots els dinars acabaven igual: ell acaparant la conversa, portant.la al seu terreny, on ningú s’atrevia a rebatre res.
——-
Jo tampoc he tornat a Arnes des de llavors i això és una cosa que penso sovint. De tant en tant busco motius i valor per fer-ho. Però em fa pànic la sensació d’arribar allà i no tenir on anar, sentir-me fora de lloc, que no quedi res del que havíem estat.
——-
De vegades he pensat que som com som segons qui s’alegra que existim.
——-
La família és una font de traumes mutus.
——-
El que vull dir és que la seva figura m’ha impressionat i m’ha repel·lit a parts iguals. Ha estat tot el que volia ser i el que no volia ser a la vegada. Mon pare, en canvi, per a mi, no ha estat més que un actor secundari a les nostres vides, algun tan insuls que, per bo, per planer, per simple, no m’ha despertat mai cap tema d’interès.
——-
Aquesta no-conversa l’hem tinguda mil vegades. La Marga en canvi s’entesta a comunicar-se, a expressar-se obertament amb nosaltres, a dir tot el que li passa pel cap, i, amb trenta-cinc anys que té, sembla que encara no hagi captat que a ma mare i a mino fa més que incomodar-nos això.
——-
No fer com si fosses un crio menut tota la vida és ser més adulta. És curiós perquè quan ho penso jo, no m’ofenc, però quan m’ho diu ma germana no ho puc suportar.
——-
¿Quan es considera que una mare ja ha fet prou pels fills?
——-
La veritat deu ser transformadora. O potser és la sinceritat, perquè, de fet, la veritat sempre ha existit, una altra cosa és que es conegui.
——-
Abans se deixava una xica embarassada, no se la violava.
——-
Tu em vas ensenyar a no necessitar ser feliç, perquè a tu a la vegada te ho havien ensenyat així, i ho vas fer millor (…) aquí anem passant-nos les culpes i els traumes d’una generació en una altra, empastrant-mos les vides entremig.
——-
Mon pare m’encomanava la calma, la manca de pressa; si passava per l’hor a veure’l (…) parlàvem de xafarderies del poble, dels animalets que naixerien per allà al tros, de quina varietat de fruita sortia més bona, coses així, menudes, coses menudes de la vida que ell sabia fer lluir.
——-
L’última cosa que penso abans d’adormir-me al sofà és una frase que ha dit ma mare. Me l’apunto al mòbil perquè no vull oblidar-me’n. ¿Qui té el coratge de fer el contrari del que li han ensenyat?
——-
Decideixo destruir-ho tot només per la idea absurda que per a elles, el que va passar anit no va ser tan important com ho va ser per a mi.
——-
La Roberta és una d’aquelles persones que pren decisions per tu. Hi deu haver gent a qui això la incomodi o no ho consenti, però jo ho agraeixo, que em diguin el millor per a tu és això o, directament, escull l’opció B, confia en mi. D’aquesta manera només has de decidir en qui confiar, suposo.
——-
No vull que em passi com a ma mare, complint el seu deure i ja està.
——-
Amb la Roberta no t’has de preocupar per si no tens tema de conversa. És d’agrair.
——-
No havia conegut mai tan feliç. És inquietant.
——-
Ells dos són duríssimes, són com dos pals de llum. Però avui abans d’anar a dormir, amb la llengua del silenci, em sembla haver entès que ens tenim, que encara ens tenim.
——-
Ja ho deia la Roberta, sovint dormir et fa marxar les enrònies del cap, no ho sé…, com és dorms més t’allunyes dels problemes d’ahir.
——-
Em pregunto si de la mateixa manera que quan coneixes algú en un idioma sempre li parles en aquell idioma, quan coneixes algú amb una edat i no us aneu veient regularment, si sempre que interactueu teniu l’edat en què sí que us vèieu. (…) Sempre m’enyoraré aquell tu i aquella jo.
——-
Per davant meu, van passant vides sent portades dignament a llom de persones que sembla que tenen un rumb.
——-
Faig tot el que m’ha dit la Remei. M’encanta quan pren el control i només m’ordena què he de fer. Crec que aquest és el meu lloc còmode al món: ma germana i ma mare orquestrant, jo executant. No veig res indigne en això. Cadascú té talent per a una cosa, amb sort.
——-
Aquestes tres persones i jo són tots els secrets de l’univers desvelats. Penso que el sentit de la vida no amaga res mes.
——-
No ho sé. Què vol dir fer arrels? / Les arrels són les persones –me diu.
——-
…si és que hi ha després, si és que hi ha un nosaltres, si és que el temps és una cosa.